Benvolguts oients radiocapitalins, haig de confessar-vos que d’un temps ençà em costa cada dia més veure la vida a la manera de’n Brian. Ja sabeu: “Always look on the bright side of life”, el costat brillant de la vida. Potser és l’edat, que m’encamino cap al mig segle viscut en aquesta terra i qui sap si cap a una de les seves crisis vitals; potser els efectes de la pandèmia i el confinament, que és evident que, a qui més qui menys, poc o molt, ens han trastocat a tots; o potser és que, simplement, el món està fet una merda i tan sols tinc la desgràcia d’anticipar el conjunt de desastres que ens venen a sobre, com un oracle maleït. Sigui com sigui, però, al llarg d’aquest gairebé mig segle pel món sempre m’ha reconfortat una cosa: el meu trosset d’Empordà, els camins darrera el mas per on solia anar amb bici amb els amics i ara hi passejo amb els gossos; les meves Gavarres, les meva costa de penyals escarpats, les meves platges i cales, el meu trosset de mar. Tot això sempre m’ha reconfortat i ho continua fent, és només que ara no puc evitar de pensar: I tot això, quan durarà?
El món sempre ha anat canviant, però poques generacions han vist uns canvis tan profunds en el que dura un temps de vida. Els estius de la meva infantesa ja no són els d’ara. Les platges, tot i ser les mateixes, tampoc. La sorra està abarrotada, el mar està pelat. Ahir sortia la notícia de la nidificació a Begur d’un tortuga careta, i ho hem celebrat com quelcom extraordinari, quan en realitat és una prova més del desastre climàtic que el capitalisme ha provocat. I sí, dic el capitalisme i no els humans, que és l’expressió en voga de la premsa del capital. Perquè els africans no han provocat el canvi climàtic, ni les poblacions indígenes d’arreu del món. Ho ha fet el nostre estil de vida de consum desenfrenat, d’egoisme vital, de no mirar enlaire per no veure el meteorit i córrer endavant sense mirar enrere, sempre més, sempre endavant. Venen temps difícils. La lluita pels recursos més elementals ens farà més egoistes i el feixisme continuarà avançant, doncs és l’última arma del capital per tal d’assegurar els seus privilegis. Els estius es preveuen insuportables, i la transició ecològica va 30 anys tard. Però, de moment, sempre ens quedarà el nostre petit Empordà, ll nostre costat brillant de la vida. Que sigui per molts anys.
