Quan pagesos i ramaders denuncien que les administracions afavoreixen les grans explotacions en detriment de les petites i mitjanes, la pregunta és inevitable: és realment així?
La resposta és complexa. No existeix cap normativa europea, espanyola o catalana que estableixi explícitament aquest objectiu. De fet, les darreres reformes de la Política Agrària Comuna (PAC) han incorporat mecanismes pensats precisament per reforçar les explotacions petites i mitjanes. Tanmateix, la realitat és que Catalunya i bona part d’Europa continuen perdent explotacions agràries mentre la superfície productiva es concentra progressivament en menys mans.
Aquesta aparent contradicció és el que alimenta el debat.
Menys explotacions que fa vint anys
Les dades mostren una tendència clara. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), el nombre d’explotacions agràries catalanes ha disminuït de forma continuada durant les darreres dècades. L’any 2023 Catalunya comptava amb 48.725 explotacions agràries, un 11,4% menys que en l’anterior referència estadística. Paral·lelament, la mida mitjana de les explotacions ha anat augmentant. És a dir, hi ha menys explotacions, però les que es mantenen acostumen a gestionar més superfície i més producció. Aquest fenomen no és exclusiu de Catalunya. La Comissió Europea identifica la concentració agrària com una tendència general a tota la Unió Europea.
La PAC ha intentat corregir el model tradicional
Una de les crítiques històriques a la Política Agrària Comuna era que bona part dels ajuts es repartien en funció de la superfície. Dit de manera simple: qui tenia més hectàrees rebia més diners. Aquest model va provocar durant anys que una part important dels ajuts acabés concentrada en explotacions de gran dimensió. Per aquest motiu, les reformes més recents han introduït mecanismes correctors. El principal és l’anomenat Ajut Redistributiu Complementari a la Renda (CRISS). Aquest sistema destina una part dels fons europeus a reforçar específicament les primeres hectàrees de cada explotació. L’objectiu és que les explotacions petites i mitjanes rebin proporcionalment més suport que en el model anterior. La mateixa Comissió Europea estableix que els estats membres han de destinar almenys un 10% dels pagaments directes a aquest mecanisme redistributiu. També s’han incorporat ajuts específics per a joves agricultors i mesures destinades a afavorir el relleu generacional, una de les principals preocupacions del sector.
Però la superfície continua sent determinant
Malgrat aquestes correccions, la possessió de terra continua sent un factor clau en el repartiment dels ajuts. Les reformes han reduït parcialment les diferències, però no han eliminat la lògica de base. Una explotació de 500 hectàrees continua percebent molt més suport públic en termes absoluts que una explotació de 25 hectàrees. Per aquest motiu, molts agricultors consideren que les reformes no han modificat l’estructura profunda del sistema. La PAC ja no reparteix els ajuts de manera tan proporcional a la superfície com fa vint anys, però la dimensió de l’explotació continua tenint una influència decisiva en els ingressos procedents dels ajuts públics.
El pes de la burocràcia
Una altra de les qüestions que expliquen el malestar del sector és la càrrega administrativa. La digitalització, els registres electrònics, el quadern d’explotació, les declaracions vinculades a la PAC, els controls ambientals o les exigències sobre fitosanitaris i fertilització han incrementat notablement les obligacions administratives. El problema és que moltes d’aquestes obligacions tenen un cost fix. Una explotació petita ha de presentar bona part de la mateixa documentació que una explotació molt més gran. La diferència és que els costos de gestió es reparteixen sobre una producció molt menor. És per això que moltes organitzacions agràries argumenten que les normes poden tenir efectes diferents segons la dimensió de l’explotació, encara que formalment siguin les mateixes per a tothom.
La digitalització també crea desigualtats
Les administracions defensen que la digitalització simplifica tràmits i millora la gestió dels ajuts. Però al mateix temps, molts agricultors han hagut d’incorporar noves eines informàtiques, certificats digitals, plataformes electròniques i sistemes de registre que no existien fa només uns anys. Per a explotacions familiars amb poca estructura administrativa, això sovint implica recórrer a gestories, cooperatives o serveis externs. Aquest cost afegit és un altre dels factors que expliquen la sensació que el sistema és cada vegada més complex.
El mercat també afavoreix la dimensió
La normativa no és l’únic factor que explica la concentració del sector.La mecanització, l’augment del preu de la terra, els costos energètics, la globalització dels mercats i les exigències de la gran distribució també juguen un paper important. Les explotacions grans acostumen a tenir més capacitat per invertir en tecnologia, negociar preus, suportar períodes de crisi o assumir noves obligacions ambientals i administratives. Per aquest motiu, molts experts consideren que la concentració agrària respon tant a factors econòmics com normatius.
Una realitat més complexa del que sembla
Les dades no permeten afirmar que existeixi una estratègia política destinada a afavorir les grans explotacions i expulsar les petites. De fet, les darreres reformes de la PAC han introduït instruments específics per reforçar explotacions petites i mitjanes i per facilitar la incorporació de joves agricultors. Ara bé, tampoc es pot ignorar una realitat evident: el nombre d’explotacions continua disminuint, la dimensió mitjana augmenta i moltes explotacions familiars tenen dificultats per adaptar-se a un entorn cada vegada més regulat, digitalitzat i competitiu. La pregunta que continua oberta és si les correccions introduïdes fins ara són suficients per preservar una pagesia diversa i repartida pel territori o si, malgrat les bones intencions, el sistema continua afavorint aquells que disposen de més terra, més recursos i més capacitat d’adaptació.
