Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
L’1 de febrer de 2008, el president de la Generalitat, José Montilla, va inaugurar el nou tram desdoblat de la C-31 entre Palafrugell i Palamós. L’obra posava punt final a més de vint anys de reivindicacions, retards, protestes i polèmiques al voltant d’una carretera que havia quedat petita per al trànsit de la Costa Brava Centre.
El projecte venia de lluny. La Generalitat havia presentat el desdoblament l’any 2003 amb l’objectiu de resoldre la congestió del tram entre Palamós i Palafrugell i millorar la seguretat viària. L’actuació afectava Palamós, Vall-llobrega, Mont-ras i Palafrugell, i s’integrava dins la idea de l’eix costaner i de l’anella de la Costa Brava. Les obres van començar el novembre de 2005 i havien de permetre augmentar la capacitat d’una via amb una intensitat de trànsit molt elevada.
Quan es va obrir, el nou tram tenia uns set quilòmetres de longitud, quatre carrils i un pas semisoterrat pel nucli de Mont-ras. La inauguració oficial va arribar quan la via ja feia uns dies que funcionava. L’obra havia costat 53,8 milions d’euros i havia durat més de dos anys.
La millora per als usuaris era evident. El trajecte entre Palafrugell i Palamós es feia més ràpid i amb més fluïdesa. També millorava la connexió amb serveis com l’Hospital de Palamós. Però la nova carretera arribava amb un debat de fons: havia estat una obra necessària, però també una actuació dura, cara i amb un impacte molt visible sobre l’entorn i sobre la vida de Mont-ras.
La part més sensible va ser el pas pel nucli mont-rasenc. El municipi va patir enderrocs, canvis d’accessos, molèsties prolongades i una divisió física que molts veïns van viure com una ferida. L’editorial de la Revista de Palafrugell ho expressava amb una idea clara: la carretera feia més fàcil arribar a Palamós, però sota l’asfalt quedava enterrat un paisatge que formava part de la vida quotidiana de la zona.
Els comerciants de peu de carretera també van patir el procés. Durant els dos anys d’obres, alguns negocis van perdre clientela pels canvis constants en els accessos i per una senyalització deficient. Un cop acabada l’actuació, part dels empresaris valoraven que els accessos s’havien resolt millor del que temien, però el cost comercial dels treballs ja s’havia notat.
El desdoblament també va dividir opinions polítiques i socials. Des de Palamós es veia com una millora necessària per a la mobilitat. Des de Palafrugell, Lluís Medir admetia la necessitat de l’obra, però qüestionava que arribés tard i que no anés prou lligada a una aposta pel transport públic. A Mont-ras, Mercè Català la veia desmesurada i poc respectuosa amb l’harmonia del poble.
Les entitats ecologistes van posar el focus en el model de mobilitat. Salvem l’Empordà advertia que la nova autovia afavoria més trànsit en lloc de reforçar alternatives com el transport públic. També reclamava que es concretessin compromisos previstos en el conveni del 2004, com el carril bici entre Palamós i Palafrugell, mesures de restauració paisatgística i la protecció dels corredors naturals entre les Gavarres, Castell i Cap Roig.
Vist amb perspectiva, la inauguració del 2008 va marcar un abans i un després en la mobilitat de Palafrugell. La connexió amb Palamós va deixar de ser una carretera saturada i es va convertir en una via ràpida. Però el desdoblament també va deixar clar que les grans infraestructures resolen problemes i en creen d’altres. La C-31 va millorar el trànsit, però va transformar l’entrada sud de Palafrugell, va alterar el pas per Mont-ras i va mantenir oberta la discussió sobre quin model de mobilitat necessitava la Costa Brava Centre.
Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
El 31 d’octubre de 2007, Palafrugell es va despertar amb la mort de Modest Cuixart, el pintor que havia convertit la vila en casa, taller i espai de vida. Tenia gairebé 82 anys. La notícia no va arribar de cop per a les persones més properes, perquè l’artista feia mesos que tenia la salut molt delicada després d’una caiguda greu a casa seva. Però el cop va ser profund. Cuixart era un gran nom de l’art català i, a Palafrugell, una presència quotidiana.
L’artista estava ingressat des del 12 d’agost a la residència assistida de l’Hospital de Palamós, després d’haver-se trencat el maluc. Havia estat operat i s’hi recuperava de la intervenció. El cap de setmana anterior a la seva mort, algunes amistats ja l’havien anat a veure. La Revista de Palafrugell explicava que, d’alguna manera, Cuixart havia començat a acomiadar-se.
La seva última aparició pública havia estat poc més d’un mes abans, el 25 de setembre, a l’Espai d’Art de Can Mario. Aquell dia es va inaugurar Cuixart, el desig de la forma, la seva darrera exposició en vida, comissariada per Pilar Giró. Amics i coneguts s’hi van aplegar per veure’l i assistir a la presentació d’una mostra que acabaria sent el seu últim acte públic.
La capella ardent es va obrir el mateix 31 d’octubre, a les quatre de la tarda, a la parròquia de Sant Martí. Durant aquella tarda i el matí de l’endemà, autoritats, artistes, persones del món cultural, veïns, amics i coneguts van passar per l’església per donar el condol a la seva esposa Victòria i al seu fill Joan, i per deixar missatges al llibre de condolences.
L’endemà, 1 de novembre, Sant Martí va acollir el funeral. La cerimònia va ser multitudinària. El País va parlar de més de mil persones en un comiat senzill i emotiu, amb familiars, amics, autoritats i personalitats de la cultura. La Revista de Palafrugell hi situa el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, l’expresident Jordi Pujol, l’escriptor Baltasar Porcel, el cineasta Pere Portabella, Antoni Vila Casas, Arcadi Calzada, Jordi Vilajoana, Jordi Martinoy, Miquel Sitjar i el dibuixant Óscar Nebreda, entre altres.
El funeral va ser també un retrat coral de Cuixart. Baltasar Porcel, bon amic del pintor, va intervenir en record seu. La crítica d’art Maria Lluïsa Borràs va repassar la seva vida i obra. La neboda neta de l’artista, Maria Àngels Cabré, va parlar en nom de la família. I el periodista Lluís Molinas, amic íntim de Cuixart, va llegir una carta de Sant Pau als cristians de Roma com a al·legoria de l’eternitat.
La imatge pública del pintor es va barrejar amb el record íntim. Les cròniques locals insistien en la seva senzillesa, en la proximitat amb la gent i en la seva faceta humana. Era el fundador de Dau al Set, un artista reconegut internacionalment i, alhora, l’home de les tertúlies, el veí que saludava, conversava i feia lloc a qui s’acostava.
Palafrugell va declarar tres dies de dol pel seu fill adoptiu. Cuixart havia rebut aquest nomenament el 4 de març de 2006, coincidint amb l’any del seu vuitantè aniversari.
Les banderes van onejar en senyal de dol a Can Bech i al balcó del Fraternal, un dels espais que freqüentava. Després del funeral, segons va publicar La Vanguardia, les seves restes van ser incinerades i les cendres es van dipositar en una tomba cedida per l’Ajuntament al cementiri de Palafrugell.
Modest Cuixart i Tàpies havia nascut a Barcelona el 1925. Va començar estudis de medicina, però es va decantar per la pintura i va entrar a l’Acadèmia Lliure de Pintura de Barcelona. El 1948 va fundar Dau al Set amb Joan Brossa, Joan Ponç, Arnau Puig, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats. Aquell grup va ser una de les expressions més importants de l’avantguarda catalana de postguerra.
El seu reconeixement internacional va arribar aviat. El 1959 va guanyar el primer premi de la Biennal de São Paulo. Un any després va participar en exposicions a la Tate Gallery de Londres i al Museu Guggenheim de Nova York. Després vindrien mostres en ciutats com París, Milà i Tòquio, a més de diversos premis i distincions al llarg de la seva vida, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la medalla d’Isabel la Catòlica i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts.
El 1971 va venir a viure a Palafrugell. Aquí va establir residència i taller. També hi va fer amistat amb Josep Pla i va entrar en una vida local que va marcar la seva última etapa. La Revista de Palafrugell i el Crònica d’un any 2007 recorden que Cuixart continuava exposant i mantenint una activitat artística intensa, amb Palafrugell com a lloc de conversa, relació i presència diària.
Aquest arrelament apareixia en molts testimonis. Frederic Suñer, ex alcalde i president de la Fundació Josep Pla, deia que Cuixart encarnava virtuts de Palafrugell i que el poble quedaria coix durant un temps. Lluís Medir, alcalde de Palafrugell, afirmava que el món i Palafrugell havien perdut un artista, un creador i un home d’avantguarda, i també una presència humana habitual en actes, converses, tertúlies i exposicions. Glòria Cruz, regidora de Cultura, deia que sense Cuixart el paisatge quotidià es transformava.
Les paraules recollides per la revista mostren un dol compartit. Joan Manuel Tresserras el definia com una figura essencial de la pintura catalana de la segona meitat del segle vint. Pere Portabella el situava com una persona clau en l’art contemporani dels anys cinquanta i seixanta. Jordi Pujol recordava el seu catalanisme i el paper de Dau al Set com una finestra cap a Europa. Tano Pisano parlava d’una personalitat important per a Catalunya i per a la pintura europea, i d’un home humà i popular.
La pèrdua tenia una dimensió artística i també domèstica. La revista recordava la taula del Fraternal on va aparèixer la portada d’El Punt que anunciava la mort de l’artista. També evocava les tardes a la Mediterrània, el seu local habitual quan era obert. Cap a les set, hi anava a mantenir tertúlies amb amics vells i nous. Quan veia entrar algú, se li il·luminava la cara i el convidava a seure. Aquest detall resumeix molt bé la imatge que Palafrugell va conservar de Cuixart: el mestre de l’avantguarda i l’home que feia conversa.
El comiat no es va tancar del tot aquell 1 de novembre. Dies més tard, el 20 de novembre, la família de Barcelona va organitzar un segon sepeli a l’església de Sant Ildefons. Alguns palafrugellencs amics de l’artista també s’hi van desplaçar per donar-li un altre adéu.
La mort de Modest Cuixart va ser una pèrdua per a l’art català. A Palafrugell es va viure com la desaparició d’una figura propera, arrelada i present. El 2007, la vila va acomiadar un dels grans creadors del país i un veí que havia fet del municipi una part essencial de la seva vida.
Fotografia: Paco Dalmau
Bibliografia i fonts
Revista de Palafrugell, segona època, any 16, núm. 169, novembre de 2007, p. 4, 5 i 6. Arxiu Municipal de Palafrugell.
Crònica d’un any 2007, 31 de desembre de 2007, p. 144, 145 i 146. Arxiu Municipal de Palafrugell.
Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
El 20 de juliol de 2006, en plena Festa Major, l’església de Sant Martí de Palafrugell va acollir la inauguració i benedicció del Mural de la Pau, una obra de l’artista italià Tano Pisano. La peça va convertir una capella lateral de la part barroca del temple en un espai artístic dedicat a la pau, al diàleg entre cultures i a l’esperança d’agermanament entre pobles.
El projecte venia de lluny. Quatre anys abans, l’associació de comerciants ACOPA havia proposat a Tano Pisano que col·laborés amb la il·luminació de Nadal. L’artista va crear uns coloms que desplegaven les ales davant l’església de Sant Martí. Cada nit s’hi projectava la silueta d’un colom amb les banderes de Palestina i Israel. Era una intervenció senzilla i directa, pensada per simbolitzar la pau i la fi de totes les guerres.
Poc després, mossèn Martirià Brugada va proposar a Pisano portar aquella idea a una escala més gran dins la parròquia. D’aquí va néixer el Mural de la Pau. La Revista de Palafrugell explicava el juliol de 2006 que l’artista feia temps que hi treballava a temps complet i de manera altruista. Pisano ho presentava com una aportació personal al poble que l’havia acollit i com una manera d’embellir una part de l’església amb art fet des de Palafrugell.
L’obra havia de ser inicialment un fresc de grans dimensions, però l’artista va acabar modificant la tècnica per problemes físics. El resultat final va ser una peça de llenguatge mixt, amb ceràmica, tremp, aquarel·la, or, llautó, vitrall i gres. Pisano explicava que aproximadament un seixanta per cent del conjunt era ceràmica, combinada amb altres materials que li permetien treballar amb la llum, els reflexos i la textura.
El mural s’organitza en tres grans parts. La primera és La Creació, un mosaic de ceràmica inspirat en el Tapís de la Creació de Girona. La segona és La Crucifixió, situada a la part central, amb un Crist d’arrel romànica que incorpora moviment i expressivitat. La tercera és L’Arbre de la Vida, també en ceràmica. El conjunt es completa amb un vitrall, una làmpada central i dos canelobres de forja amb aplics de llautó.
La peça central, La Crucifixió, dialoga directament amb Palafrugell. Pisano hi va incorporar l’església de Sant Martí i altres símbols de la vila al fons de la composició. L’artista explicava que volia recuperar un llenguatge antic, en què els pintors situaven escenes religioses dins paisatges coneguts per la comunitat. Així, la gent podia reconèixer-s’hi. El mural parlava de pau, però també de pertinença.
El treball va tenir una dimensió col·lectiva. Pisano va comptar amb el ceramista Joan Raventós, amb taller a la Bisbal; amb el taller de vitralls de Josep Maria Bonet, vinculat als vitralls de la Sagrada Família; i amb el palafrugellenc Lluís Gich, que va treballar la part de forja i llautó. La mateixa revista destacava aquesta combinació d’oficis i materials com una part essencial del projecte.
El vitrall reforçava el sentit simbòlic de l’obra. Hi apareixia un colom envoltat de les banderes d’Israel i Palestina, com una porta oberta a l’esperança d’agermanament entre cultures. Pisano vinculava aquest símbol a la pau entre Israel i Palestina, però també a la fi de totes les guerres. Aquesta lectura connectava el mural amb el seu origen, aquella primera intervenció nadalenca davant Sant Martí.
La inauguració del 20 de juliol va omplir l’església. Segons la crònica publicada al número d’agost de la Revista de Palafrugell, l’acte es va obrir amb els parlaments del rector Martirià Brugada. Brugada va destacar la voluntat de la parròquia de recuperar patrimoni artístic sacre a través d’artistes locals i va parlar també del mestissatge de cultures en una societat d’acollida. Pisano, per la seva banda, va explicar la seva voluntat de participar desinteressadament en una obra per a la vila i va repassar el llarg procés de creació del mural.
La inauguració també va tenir una clara dimensió de diàleg cultural. Martirià Brugada va parlar del mestissatge de cultures en una societat d’acollida, i l’acte va incorporar música i veus d’orígens diversos, amb la coral Akan, de l’Associació de Suport i Acollida d’Immigrants; el duet Llama, format per la palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz i l’israelià Ravid Goldschmidt, i els violoncel·listes Josep i Ramon Bassal. Aquell plantejament connectava directament amb el sentit inicial del mural, nascut a partir de les banderes d’Israel i Palestina i d’un colom com a símbol de pau.
L’artista, nascut a Itàlia i instal·lat a Palafrugell des del 1990, ja havia desenvolupat una carrera marcada pel dibuix, la pintura, el disseny, el treball artesanal i el vincle amb la Mediterrània.
Amb el Mural de la Pau, Pisano va deixar al municipi una obra singular dins un espai religiós, però amb una lectura que va més enllà de l’àmbit litúrgic. És una peça de creació contemporània, feta amb oficis tradicionals, que parla de pau a partir d’un conflicte concret i d’un símbol universal. També és una obra arrelada a Palafrugell, perquè incorpora la seva església, els seus artesans, els seus músics i la seva vida cultural.
Fotografia: Paco Dalmau
Bibliografia i fonts
Revista de Palafrugell, segona època, any 15, núm. 153, juliol de 2006, p. 8, 9 i 10. Arxiu Municipal de Palafrugell. Revista de Palafrugell, segona època, any 15, núm. 154, agost de 2006, p. 2 i 18. Arxiu Municipal de Palafrugell.
Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
El 6 de febrer de 2005, la selecció espanyola d’handbol va guanyar el primer Mundial de la seva història. Ho va fer a Tunísia, amb una victòria clara contra Croàcia per 40 a 34. Entre els jugadors d’aquell equip hi havia Albert Rocas Comas, un palafrugellenc de 22 anys que havia començat a jugar a handbol al Club Handbol Garbí i que, en pocs anys, havia passat de les pistes locals a l’elit internacional.
Aquell títol va tenir una dimensió esportiva enorme. Espanya ja havia guanyat medalles en els anys anteriors, però encara no havia acoseguit proclamar-se campiona d’una gran competició internacional. El Mundial de Tunísia va canviar aquesta història. La final contra Croàcia tenia un pes especial, perquè el rival era una de les grans potències del moment. Croàcia era la vigent campiona mundial i olímpica, i ja havia derrotat Espanya durant el mateix torneig. La victòria a la final va convertir aquell equip en una generació de referència.
A Palafrugell, la notícia es va viure amb un orgull evident. La Revista de Palafrugell de març de 2005 li va dedicar portada, editorial i una entrevista extensa. L’editorial explicava que molta gent vinculada a l’handbol local, aficionats a l’esport i veïns curiosos havien seguit el Mundial per televisió per un motiu molt simple: un palafrugellenc defensava els colors dela selecció espanyola a l’equip titular. La revista el presentava com “el fill de la fusteria de can Rocas” i remarcava que havia fet un campionat excel·lent, després d’una trajectòria iniciada al Garbí i continuada al Granollers, al Valladolid i al Portland San Antonio de Pamplona.
La història de Rocas havia començat molt abans d’aquella final. Nascut a Palafrugell el 16 de juny de 1982, es va iniciar a l’handbol al Club Handbol Garbí, on va jugar dels 6 als 15 anys. A l’entrevista publicada per la revista, ell mateix explicava que va començar perquè també hi jugava el seu germà gran i perquè s’hi van apuntar els amics de classe. També hi recordava el paper de Josep Maria Mora, el seu primer entrenador durant quatre anys, a qui atribuïa bona part de la motivació per continuar practicant aquell esport.
El pas següent va ser el Granollers, on va jugar dels 15 als 18 anys. Després va arribar el Valladolid, on va signar el seu primer contracte professional a primera divisió. Rocas explicava que el salt al professionalisme va arribar l’any 2000, quan va marxar al Valladolid per la insistència de Juan Carlos Pastor, l’entrenador que més tard el faria campió del món amb la selecció. Aquell pas també va tenir un cost personal: el mateix jugador admetia que les ganes de debutar a primera divisió van passar per davant de tot i que pràcticament va haver d’abandonar els estudis.
Amb 21 anys va fitxar pel Portland San Antonio de Pamplona, un dels grans clubs de la Lliga Asobal. Allà es va consolidar com un extrem dret de primer nivell. Abans del Mundial ja havia estat campió de la Recopa d’Europa el 2004, màxim golejador del seu equip, millor jugador de la temporada 2003-2004 i inclòs en el set ideal de la Lliga Asobal. La seva progressió era ràpida, però el títol mundial li va donar una projecció encara més gran.
La seva arribada a la selecció absoluta era molt recent. Rocas explicava a la Revista de Palafrugell que havia debutat el 28 de desembre de 2004 contra Rússia. Poc més d’un mes després, ja era campió del món. La revista recollia que aleshores acumulava 14 internacionalitats amb la selecció absoluta, a més de 20 amb la sub-18 i 35 amb la sub-21. També havia estat campió de la Copa Llatina sub-18 i del Torneig Quatre Nacions sub-21.
El Mundial de Tunísia va confirmar que aquell jugador format a Palafrugell no era una promesa puntual. Era un esportista plenament integrat en una selecció capaç de superar una barrera històrica. En l’entrevista, quan li preguntaven què suposava el títol mundial, Rocas ho resumia com un impuls molt important per a l’handbol espanyol. Deia que Espanya sempre havia estat considerada favorita, però que ara, a més, ja podia dir que era campiona.
La fita també va alterar durant uns dies la vida ordinària del jugador. L’editorial de la revista explicava que havia pogut passar poc per Palafrugell després de guanyar la medalla d’or, perquè havia hagut d’atendre compromisos professionals i recepcions, com les de l’Ajuntament de Pamplona o la família reial. També avançava que el consistori palafrugellenc preparava, juntament amb la família, una recepció per felicitar-lo com es mereixia.
El valor local de la notícia era evident. Palafrugell celebrava que un esportista format en un club del municipi hagués arribat al cim mundial. El Garbí apareixia així com el primer escenari d’una trajectòria que havia anat pujant de nivell sense perdre el fil d’origen: Palafrugell, Granollers, Valladolid, Pamplona i, finalment, Tunísia.
El cas de Rocas també mostrava una realitat molt concreta de l’esport d’elit. El talent no havia estat suficient. Hi havia hagut entrenadors, renúncies, sortides de casa, adaptació a nous clubs i una exigència creixent des de molt jove. La revista ho deixava veure en el to de l’entrevista: darrere el campió mundial hi havia un jugador que encara parlava del Garbí, dels amics de classe, del primer entrenador i de les dificultats per compaginar estudis, aficions i esport professional.
Vist amb perspectiva, el Mundial del 2005 va ser el primer gran cim internacional d’Albert Rocas i un dels moments més importants de la història esportiva recent de Palafrugell. Aquell febrer, un jugador que havia començat a l’handbol local va formar part de l’equip que va portar Espanya al primer títol mundial. Per a l’handbol espanyol va ser una fita històrica. Per a Palafrugell, va ser la confirmació que una trajectòria nascuda al Garbí podia arribar al punt més alt.
Fotografia: Paco Dalmau
Revista de Palafrugell, segona època, any 14, núm. 137, març de 2005, p. 3 i 17. Arxiu Municipal de Palafrugell.
Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
El tercer Debat Costa Brava del 2004 arribava després de molts anys d’avisos sobre el futur del litoral gironí. No era una discussió nova. El 1935, la Generalitat republicana ja havia impulsat una conferència sobre l’ordenació del creixement a la Costa Brava. El 1976, en plena transició, la revista Presència va promoure el Debat Costa Brava, amb conclusions que alertaven del creixement descontrolat d’urbanitzacions i serveis. I el 1988, el Col·legi d’Arquitectes de Girona va organitzar el Debat Urbanístic sobre la Costa Brava. Per això, el congrés del 2004 es presentava com el tercer gran debat: una nova oportunitat per revisar un model que feia dècades que acumulava tensions.
El context havia canviat, però els problemes continuaven damunt la taula. El litoral havia crescut al voltant del turisme, la construcció i la segona residència. Les veus crítiques advertien que el paisatge s’havia consumit massa de pressa, que moltes decisions urbanístiques havien estat permissives i que bona part de les conclusions dels debats anteriors encara no s’havien aplicat. La Revista de Palafrugell ho plantejava amb una pregunta directa en l’editorial de març de 2004: Tercer Debat Costa Brava: encara hi som a temps?
El congrés del 2004, impulsat pel Col·legi d’Arquitectes de Girona amb el lema Un futur sostenible, es va repartir en quatre jornades. La primera es va fer a Roses el 5 de març. La segona va tenir lloc a Palafrugell el 19 de març. La tercera es va celebrar a Blanes el 2 d’abril. I la cloenda es va fer a Sant Feliu de Guíxols el 16 d’abril. Palafrugell va acollir la sessió dedicada a la mobilitat i les infraestructures, un dels punts més sensibles del debat sobre el futur de la Costa Brava.
Abans de la jornada oficial, el municipi ja havia començat a parlar del tema. El 13 de febrer, l’associació Arítjol, amb la col·laboració de l’Ajuntament, va organitzar al Teatre Municipal la projecció del documental Els límits de la Costa Brava, del bisbalenc Antoni Martí. La pel·lícula confrontava imatges antigues del litoral amb la realitat del moment i plantejava fins a quin punt es podia continuar exprimint la costa. Segons la revista, hi van assistir unes dues-centes persones. El debat posterior va girar al voltant de l’especulació, la responsabilitat política, la sostenibilitat i el paper individual de cadascú en el model de desenvolupament.
Aquell ambient explica el pes de la jornada del 19 de març. El Teatre Municipal de Palafrugell va acollir la segona sessió del Debat Costa Brava, que va començar a un quart de deu del matí i es va allargar fins cap a les nou del vespre. La crònica de Santi Massaguer a la Revista de Palafrugell en va resumir el contingut amb un titular molt clar: Ni cap més port, ni cap més carretera.
El moment més destacat va arribar amb la intervenció de Manel Nadal, secretari general per a la Mobilitat del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Nadal va anunciar que el Govern no preveia construir cap més port esportiu a la Costa Brava i que descartava l’autovia transversal de la costa. També va defensar que la demanda de noves embarcacions s’hauria d’absorbir a través de marines seques situades a l’entorn dels ports ja existents.
L’anunci va tenir una doble lectura. D’una banda, tancava la porta a noves grans infraestructures portuàries i viàries. De l’altra, mantenia viu el problema de la pressió sobre el litoral. Les marines seques reduïen l’impacte constructiu dels ports, però no resolien l’augment d’embarcacions, la saturació de cales, el fondeig, la degradació del fons marí i els conflictes amb altres usos del mar.
L’alcalde de Palafrugell, Lluís Medir, va defensar una mirada més àmplia de la Costa Brava. Va plantejar que no es podia entendre només com la línia de mar i que calia incorporar-hi el rerepaís. També va proposar organitzar aquest àmbit en agrupacions petites de municipis, amb personalitat jurídica i capacitat de decisió supramunicipal. A més, va reclamar transports públics coherents, camins i senders de gran recorregut i una nova política de finançament municipal.
La jornada també va mostrar posicions molt diferents. A la tarda, l’enginyer de camins Robert Vergés va defensar l’allargament de l’autopista de la costa des de Palafolls fins a la frontera francesa. Argumentava que la Costa Brava patia un endarreriment en infraestructures respecte d’altres zones turístiques. El Crònica d’un any 2004 recull una dada molt significativa de la seva intervenció: en un dia d’estiu, el trànsit entre Palamós i Palafrugell superava els 50.000 vehicles.
Aquesta proposta xocava amb el criteri expressat al matí per Manel Nadal i també amb la posició de Lluís Medir, que es va mostrar contrari al desdoblament de les carreteres que circumval·len les Gavarres. L’alcalde defensava reforçar el transport públic i recuperar l’antic carrilet. El debat de Palafrugell quedava així situat en un punt central: com millorar la mobilitat sense alimentar encara més la pressió urbanística i turística.
La dimensió ambiental també va tenir molt pes. Jordi Sargatal, director de la Fundació Territori i Paisatge, va defensar la preservació dels espais naturals i va reclamar posar en valor els parcs naturals, les reserves, el patrimoni megalític, el romànic, les ciutadelles, els castells i els museus existents. El seu missatge anava en la línia de protegir allò que donava caràcter a la Costa Brava abans de continuar afegint-hi noves pressions.
En paral·lel, la revista va publicar una mirada crítica sobre la navegació d’esbarjo. L’article Les dues cares de l’etern Debat de la Costa Brava advertia que la Costa Brava tenia una de les densitats d’amarrament més altes del Mediterrani. També assenyalava els efectes de la navegació, el fondeig i la pressió d’embarcacions sobre les cales, els banyistes i el fons marí. El text posava especial atenció en la posidònia, una planta marina essencial per a l’ecosistema mediterrani, i reclamava mesures per frenar-ne la degradació.
Tot i la força dels temes tractats, la jornada de Palafrugell va deixar una sensació incompleta. Les conclusions es reservaven per a la cloenda de Sant Feliu de Guíxols. Això va fer que la sessió tingués un aire d’acte inacabat. Santi Massaguer també lamentava que un debat tan important per al futur immediat de la Costa Brava no hagués mobilitzat més els palafrugellencs.
Les conclusions van arribar a l’abril, a Sant Feliu de Guíxols. En el número de maig, la Revista de Palafrugell en feia una lectura escèptica. Recordava que, 27 anys després del primer Debat Costa Brava, la situació havia empitjorat molt. Els problemes principals continuaven damunt la taula: saturació urbanística, massificació turística, carreteres col·lapsades, serveis insuficients en temporada alta, destrucció del paisatge, augment de la demanda energètica, més residus, pressió sobre l’aigua i degradació del medi marí.
La revista també qüestionava fins a quin punt les conclusions havien estat realment fruit del debat. Segons Massaguer, el discurs final de Joan Cals va sonar massa predeterminat, tot i que el conseller Joaquim Nadal les va assumir en nom del Govern de la Generalitat. La lectura era prudent: hi havia consciència que calia un canvi de rumb, però quedava el dubte de sempre, saber què passaria quan calgués passar de la teoria a la pràctica.
El Crònica d’un any 2004 va completar aquesta mirada situant el Debat Costa Brava dins un marc més ampli de discussió sobre l’ordenació del municipi i de la comarca. Palafrugell va acollir també, el 29 de maig, la primera Taula pel Desenvolupament Sostenible, convocada per entitats ecologistes de les comarques gironines a l’Ateneu i a Can Genís. Aquelles entitats consideraven que el Debat Costa Brava havia estat artificial i poc centrat en polítiques reals de sostenibilitat. Per això van obrir un espai propi de discussió sobre urbanisme, habitatge, participació ciutadana i control del creixement.
Vist amb perspectiva, el 19 de març de 2004 Palafrugell va ser l’escenari d’un debat que anava molt més enllà de les carreteres. Es parlava de ports, autovies, transport públic i energia, però també de model turístic, governança municipal, pressió immobiliària, preservació del paisatge i límits ambientals. La Costa Brava arribava a aquell debat amb dècades de creixement acumulat i amb una evidència cada cop més difícil d’ignorar: el futur del litoral no es podia continuar decidint només a partir de la demanda turística i immobiliària.
Aquella jornada no va resoldre el futur de la Costa Brava. Però va deixar una fotografia precisa d’un moment de canvi. Palafrugell va formar part d’un intent de posar ordre, criteri i límits a una costa que feia massa temps que vivia sota pressió. El debat del 2004 no va tancar la discussió. La va tornar a posar al centre.
Fotografia: Paco Dalmau
Bibliografia i fonts
Revista de Palafrugell, segona època, any 13, núm. 125, març de 2004, p. 3, 18 i 19. Arxiu Municipal de Palafrugell. Número consultat per documentar els antecedents del tercer Debat Costa Brava, les dates de les jornades, la projecció del documental Els límits de la Costa Brava, l’acte organitzat per Arítjol i l’Ajuntament, i les dades generals sobre l’evolució urbanística i turística de la Costa Brava.
Revista de Palafrugell, segona època, any 13, núm. 126, abril de 2004, p. 17, 18 i 19. Arxiu Municipal de Palafrugell. Número consultat per documentar la jornada de Palafrugell del Debat Costa Brava, celebrada el 19 de març de 2004 al Teatre Municipal, amb les intervencions de Manel Nadal, Lluís Medir, Robert Vergés i Jordi Sargatal, i amb el debat sobre ports, carreteres, marines seques, navegació d’esbarjo i posidònia.
Revista de Palafrugell, segona època, any 13, núm. 127, maig de 2004, p. 20. Arxiu Municipal de Palafrugell. Número consultat per documentar la lectura de les conclusions del Debat Costa Brava i la valoració crítica posterior.
Crònica d’un any 2004, 31 de desembre de 2004, p. 117. Arxiu Municipal de Palafrugell. Font consultada per documentar el balanç anual del III Debat Costa Brava a Palafrugell i la Taula pel Desenvolupament Sostenible celebrada el 29 de maig a l’Ateneu i a Can Genís.
Aquest reportatge forma part de l’exposicio Ràdio Capital – 25 anys a Palafrugell, amb 25 fotografies de Paco Dalmau per rememorar els fets de Palafrugell del 2001 al 2025.
El 20 de maig de 2003, Vins i Licors Grau va inaugurar les noves instal·lacions del carrer de Torroella, 163, a Palafrugell. El trasllat va marcar un canvi important en la trajectòria d’una empresa familiar que fins aleshores havia crescut al centre del municipi i que necessitava més espai per ampliar magatzem, exposició i venda.
Les noves instal·lacions ocupaven uns 15.000 metres quadrats, entre zona edificada, jardins i aparcaments. La botiga obria amb unes 4.500 referències entre vins i licors, una xifra que poc després s’ampliaria de manera notable. L’acte d’inauguració va reunir més de 2.500 persones, entre convidats, clients, representants del sector i autoritats.
El canvi d’ubicació responia a una necessitat de creixement. L’empresa havia començat com un negoci familiar vinculat a la distribució de vins i licors, però l’activitat havia anat augmentant i el centre de Palafrugell ja no oferia prou marge per ordenar el magatzem, l’exposició i l’atenció al públic. El trasllat als afores permetia concentrar en un mateix espai la venda, la logística i la presentació del producte.
La nova seu també va canviar la manera de mostrar el catàleg. La vinoteca deixava de ser només un punt de venda i passava a tenir una dimensió molt més àmplia. L’espai permetia exposar milers de referències, ordenar-les per zones, tipologies i procedències, i facilitar una compra més especialitzada. El model ajudava a situar Grau en un àmbit que anava més enllà del comerç local.
La inauguració del 2003 va coincidir amb una nova etapa familiar. Aquell salt també implica la incorporació de Sergi i Jordi Grau Segarra, una nova generació dins l’empresa. La continuïtat familiar i la dimensió de les noves instal·lacions van donar al projecte una doble lectura: mantenir l’origen palafrugellenc i, alhora, preparar l’empresa per competir en un mercat més ampli.
L’impacte local va ser immediat. El mateix any, Jordi Grau i Dillet va rebre el Premi Peix Fregit 2003 per l’impuls donat a la vida econòmica de Palafrugell amb la creació de les noves instal·lacions. El reconeixement situava l’obertura de la nova seu com un fet rellevant per al municipi, no només per a l’empresa.
La sortida del centre cap al carrer de Torroella permetia disposar d’un espai més gran i accessible, amb aparcament i capacitat logística. En un municipi amb una estructura comercial molt marcada pel centre urbà, el cas de Vins i Licors Grau mostrava un altre tipus de creixement: una empresa local que necessitava superfície, circulació de mercaderies i capacitat d’atracció de clients de fora.
Amb els anys, les instal·lacions inaugurades el 2003 van ser la base del creixement posterior. L’empresa va ampliar el catàleg, va reforçar la venda especialitzada i va impulsar el canal en línia. El 2017, coincidint amb el quarantè aniversari, Grau va tornar a ampliar espais, amb més superfície de magatzem climatitzat i de vinoteca.
