Els incendis que han afectat aquests dies les Gavarres han reobert un debat que va molt més enllà de les causes immediates del foc. Quan les flames avancen per milers d’hectàrees, una pregunta apareix una vegada i una altra: qui gestiona avui el territori?
La resposta és més complexa del que sembla. Durant dècades, la pagesia, la ramaderia extensiva, els aprofitaments forestals i l’activitat rural han modelat el paisatge català. Camps de conreu, pastures, vinyes i boscos explotats formaven un mosaic que, sense haver estat dissenyat per combatre incendis, actuava com una barrera natural davant la propagació del foc.
Avui, aquell paisatge és molt diferent.
En els propers dies publicarem diversos reportatges que miren d’explicar amb rigor i serenor, quin són els reptes, competència, tràmits, permisos i burocràcia, a la que s’enfronta el sector primari.
Catalunya és cada vegada més forestal
Una dada ajuda a entendre la magnitud del canvi. Segons les dades oficials sobre usos del sòl, la superfície forestal ocupa actualment el 63,6% del territori català, mentre que els conreus representen el 25,7%.
La tendència ve de lluny. Diversos estudis i organismes forestals coincideixen que la massa forestal catalana ha crescut de manera sostinguda durant les darreres dècades a conseqüència de l’abandonament de camps i activitats agràries. Catalunya té avui més superfície forestal que fa vint anys i més que en qualsevol altre moment recent de la seva història.
A primera vista podria semblar una bona notícia. Però els especialistes recorden que més bosc no sempre significa menys risc.
Quan els camps desapareixen
Durant bona part del segle XX, l’Empordà i moltes altres comarques catalanes mantenien un paisatge compartit entre agricultura, ramaderia i forest.
Els camps de cereals, les vinyes, els olivars i les pastures generaven discontinuïtats naturals entre masses boscoses. Aquestes interrupcions dificultaven que els incendis avancessin amb la mateixa intensitat i velocitat que poden assolir avui.
El director de l’àrea tècnica de Barcelona Agrària, Jaume Minguell, ho resumeix de manera contundent: «Quan menys mosaic agroforestal tinguem, més grans seran els incendis que patirem».
Aquesta idea és compartida per bona part dels experts en prevenció d’incendis forestals. La pèrdua progressiva d’espais agraris no només té conseqüències econòmiques o socials. També transforma el comportament potencial dels grans focs.
Menys explotacions, més concentració
La transformació del territori està estretament relacionada amb els canvis que viu el sector primari.
Les dades de la Generalitat mostren que el nombre d’explotacions agrícoles s’ha reduït un 20,3% entre 2003 i 2023. En paral·lel, les explotacions més grans han augmentat, un procés que reflecteix la concentració progressiva de l’activitat agrària en menys mans.
Al mateix temps, l’envelliment del sector és una de les principals preocupacions. El nombre de caps d’explotació de més de 65 anys no ha deixat de créixer mentre disminueixen la resta de franges d’edat. Segons dades del Cens Agrari, les persones de més de 65 anys representaven el 40,9% dels titulars d’explotacions l’any 2020.
La manca de relleu generacional és una de les alarmes que més es repeteixen des de les organitzacions agràries.
Els incendis no tenen una única causa
Seria simplista afirmar que els incendis actuals són conseqüència directa de la desaparició de pagesos. Els experts assenyalen factors molt diversos: canvi climàtic, episodis de sequera prolongada, acumulació de combustible vegetal, abandonament forestal, augment de temperatures i fenòmens meteorològics extrems.
Però també és cert que la pèrdua d’activitat agrària modifica les condicions del territori.
A les Gavarres, per exemple, el mateix Consorci destaca que el massís presenta una gran continuïtat forestal i està considerat una zona prioritària per a la prevenció dels grans incendis forestals.
Quan una massa forestal és contínua durant quilòmetres, qualsevol incendi té potencial per assolir dimensions molt més difícils de controlar.
El debat sobre la gestió
Els incendis d’aquest estiu també han posat el focus sobre una altra qüestió: qui ha d’assumir la gestió del territori.
Catalunya és un país majoritàriament forestal i una gran part dels boscos són de propietat privada. Diversos experts del sector forestal alerten que només una part limitada dels boscos disposen de planificació o gestió activa.
Alhora, tant el Govern com diverses organitzacions del sector han admès que el país acumula dècades de retard en matèria de gestió forestal. El mateix Departament d’Agricultura ha reconegut recentment que Catalunya és un territori on el bosc ocupa prop del 65% de la superfície i que cal recuperar una cultura de gestió forestal que s’ha anat perdent.
El paper de la pagesia
En aquest context, la pagesia apareix sovint com una part de la solució.
No perquè els agricultors puguin evitar per si sols els grans incendis, sinó perquè mantenen oberts espais que contribueixen a fragmentar el paisatge forestal. Camps, pastures, vinyes i explotacions ramaderes extensives formen part d’una estructura territorial que ajuda a reduir la continuïtat del combustible vegetal.
Per això, cada vegada més projectes públics de prevenció d’incendis incorporen la recuperació d’activitats agràries i ramaderes com una eina de gestió del territori. El projecte Mosaics Agroforestals Vius impulsat pel Govern n’és un exemple recent.
El debat que han reobert els incendis de les Gavarres va, per tant, molt més enllà dels bombers o dels mitjans d’extinció. La pregunta de fons és quin paisatge vol Catalunya per a les pròximes dècades. I aquesta resposta dependrà, en bona part, de si el sector primari continua perdent pes o si es troben les condicions perquè segueixi formant part activa de la gestió del territori.
